Com diu David Castillo al pròleg, «Teresa Colom reté l'aire i diu el vers. Ho fa com els jugadors a punt de fer un llançament de tirs lliures o de xutar un penalti. Una mena de clímax de fràgil tensió, com un vidre prim o les ales d'una papallona. A continuació, s'endinsa en l'estructura del poema mentre el recita de memòria i el modula fins a ficar-nos en la bombolla que ha creat, un exercici alquímic per on la veu vocalitza cada paraula, cada gir, la frequència i les cesures, com si fóssim en un reialme aliè a tot allò que pogués ser impoètic, inútil. He vist molts poetes recitar els seus versos, però Teresa Colom els explica diferent, atmosfèrics i sensuals, amb la duresa càlida del que t'ho pot dir tot si mantens l'atenció i et concentres com ella t'obliga a concentrar-te.»
