Irene Solà

Lo entendió. Comprendió que todo tiene su precio. Y que el precio siempre es demasiado caro.

Pero a la vieja, que dormía como una fruta podrida caída del árbol, sobre todo la vigilaba. Porque Margarida quería estar ahí cuando Bernadeta se muriera. Quería verlo. Quería ver cómo se le negaban la salvación y la gracia divina por haber andado tantas veces con el diablo.

Había nacido, como todas las cosas que nacen. Pero Marta no se había muerto. Todavía. Como todas las cosas que mueren

me n’adono, de les trampes que em fa la memòria. Dels paranys que em para el cap, que em pensa només les coses bones, que tria les pomes boniques de la safata, i llença, com peladures, com castanyes bordes, les coses dolentes, com si no haguessin sigut. I no sé jo què fa patir més: si pensar només els records bons i deixar fer a l’enyor, tan punxegut, i a la frisança aquesta que mai s’assedega, i que emborratxa l’ànima. O si banyar-me als rierols de pensament que em porten cap als records tristos, dolents i tèrbols, i m’ennueguen el cor i em deixen encara més òrfena de pensar que el meu home no era pas l’àngel que jo corono. I que no m’estimava prou, com, de fet, no estima prou cap home.

plor comença com un animal petit. Com un sol núvol, com una boira fina al pit. Comença com un mal diminut, com una inflor lenta. Com un malestar, com un osset travessat sota el coll, com un seguit de pedres a

La pluja ve de llocs i sap coses.

No hi ha pena si no hi ha mort. No hi ha dolor si el dolor és compartit. No hi ha dolor si el dolor és memòria i saber i vida. No hi ha dolor si ets un bolet!

plou mai al gust de tothom

Que la vida, i el món i la història i tot el que passa, n’és plena, de coses dolentes que han ocorregut quan no tocava, on no tocava, i mentre ningú les aturava.

té els ulls plens de les coses que sap.